Xaló s'enclava en l'interior meridional de la Marina Alta, formant part de l'anomenada Vall de Xaló, part sud de la Vall del Pop que recorre el riu Xaló.

Amb una extensió de 34,6 km², s'estén des de la Serra de la Solana dins la Serra de Bèrnia arribant fins els límits amb la Marina Baixa. Per la banda nord fita amb Alcanalí, a l'est amb Llíber, pel sud amb Benissa, Altea i Callosa d'en Sarrià i amb Tàrbena i Alcanalí per l'oest.

El relleu expressa una gran dualitat, la majoria del terreny és de tipus muntanyós, de natura calcària i contant amb fenòmens càrstics, s'allarga entre la Serra de La Solana (606 m) al nord i la de Bèrnia (1129 m) situada al sud. La part meridional també és troba bastant accidentada amb la Serra Ferrer (859 m), la Devesa a l'oest front a l'alt de les planícies i el Penyal de la Mica l'est amb el barranc del Masserof enmig. Aquestes zones de relleu accidentat contrasten totalment amb la planícia de la vall, formada per terres argilenques, d'època secundària, d'intensa coloració rogenca molt més fèrtil, i on es troba ubicat l'actual nucli urbà (189 m). El riu Gorgos que conta amb una llargària de 55 km longitudinals, naix entre les arrels occidentals del Faro, Serrella i el Carrascal, el barranc del Malafí i el barranc de Castells de castells. Creua el pla de Petracos i corre per l'est passant per Benigembla, Murla i Parcent fins arribar a Xaló, creuant el terme per la part septentrional i que segueix per Llíber i Gata fins desguassar a Xàbia.

Es tracta d'un riu poc cabalós, malgrat en temps de pluges fortes el seu cabdal arriba fins un nivell d'elevada perillositat.

El clima té els trets típics del clima mediterrani, caracteritzat pels hiverns suaus amb unes temperatures mitjanes de 10º, i els estius secs i calorosos, que passen dels 25º. Pel que fa a l'estació equinocial, la tardor és molt plujosa, amb precipitacions anuals que apleguen als 789 mm.

La benignitat tèrmica i l'abundància de precipitacions produïdes per la posició geogràfica i la configuració del relleu fan que no hi apareguen problemes d'aridesa, propis de les comarques del sud del País Valencià.

El bosc està format d'una manera quasi exclusiva per pi carrasquer, amb algunes carrasques aïllades, en altures superiors als 250 m.

El matossar està format per mató dens, destacant el coscoll en les zones de muntanya. La vegetació subserial està bastant extensa, representada per romer, timonet, menta, a més del margalló o les argelagues, i les figues paleres.

En les zones marjalenques o properes de la vora del riu predomina el canyar, així com, el baladre.

Com, ja observa el geògraf Cavanilles, en el segle XVII, l'agricultura que ocupa actualment un 18% de la població activa es fonamenta en dos conreus de secà, com són la vinya amb 464 hectàrees, i l'amentler amb 341. Seguit pel garrofer i l'olivera que han vist minvar la superfície conreada. L'únic canvi que observem respecte a la descripció de Cavanilles, abans el raïm de moscatell se'n feia pansa a les nombroses casetes de camp amb riu-rau, però avui la seua destinació és el consum en fresc i el celler cooperatiu que elabora vi blanc, i mistela, amb el raïm gironet vins negres.

La indústria de l'alimentació es veuria completada per la xarcuteria i la rebosteria de tipus artesanal i amb una tradició que ens remunta en alguns casos fins el segle XVII.