XalóMalgrat l’origen de l’actual nucli urbà, no es va constituir fins l’època islàmica, com a conseqüència del sistema poblacional islàmic. Arreu del terme de Xaló podem trobar vestigis arqueològics i històrics que es remunten a l’època prehistòrica, com pot ser la Cova de Meravelles, situada en la part alta de la vessant SW del massís de la Solana, amb una altura sobre el nivell del mar de 380 m. Descoberta a mitjans del segle passat, aquest jaciment presenta una seqüència cronològica que abarca des del Neolític fins a l’Edat Mitjana. I en la qual s’han documentat objectes realitzats en sílex com són, puntes de fletxa, perforadors, raspadors, com també dents de falç.

Altre jaciment pertanyent al Neolític, seria la Cova del Mansano, situada en la vessant oriental de la Serra del Ferrer, a poca distància del barranc del Massarof. Es tracta d’un abric de grans dimensions i de planta irregular, en el qual s’han documentat vuit plafons de pintures, tipus Llevantí, en les qual es representen escenes de caça així com de danses.

L’Edat de Bronze també està plenament documentada, en els poblats ubicats en les Deveses, o enfront de la mateixa Cova del Mansano.

D’època ibèrica s’han registrat vestigis de poblament d’altura sòlidament fortificats, com els del poblat situat molt propers al Castell d’Aixa o el Marge Llarg, on s’ha documentat un llenç de murada ibèrica, així com, restes ceràmiques.

L’empremta del món romà esta representada en la documentació per dues viles romanes, situades en la zona de les Passules i les Comes, unitats de nou sistema i model d’explotació agrícola del territori, que es va donar a partir del segle I d.C.

De l’època dels àrabs, les restes són molt més nombroses, les trobem tant en els vestigis arqueològics, arquitectònics, com en la toponímia rural.

En aquesta època (segle XIII) la població s’organitzava en unes unitats de poblament de tipus rural anomenades “alqueries”, que pertanyien a un determinat districte rural, aquesta estructura territorial estava controlada per el husum o hisn (castell en plural) que actuaven com a centre militar i administratiu, servint de refugi en cas de perill. Aquests castellets estaven comunicats uns amb els altres, formant una xarxa d’assentaments bastant ampla.

En el cas de Xaló, el centre polític i militar es trobava ubicat en el Castell d’Aixa, així com, el de Bèrnia, d’ells depenien les alqueries: Alcau, Almaçarof, Cavui, Curii, Cuca, Nahameni, Rahal Zaneigi, Rahal Nahameni, Banibraim, Liba, Benixaloni (Rahl de Xaló), molts d’aquestos topònims han perdurat fins l’actualitat donant nom a nombroses partides.

L’any 1256 es varen conquerir les terres de la Vall de Xaló, per les tropes d’ En Jaume I, varen ser donades en feu als soldats participants. La conquesta va suposar la desmembració de la unitat de poblament andalusí, per una part les nombroses sublevacions o revoltes de la població morisca varen donar lloc a un nou sistema de població basats en la concentració de la població, en uns nuclis determinats, en aquest cas Ràfol de Xaló, va ser el lloc triat, i que seria el nucli originari de l’actual vila de Xaló. El terme de Xaló va anar passant d’unes mans a altres, sent propietat Berengula, Constanza, Bernat de Sarria, Hugo de Cardona, Joan Martorell, pare de Joanot Martorell, qui va ser senyor de les alqueries de Cuca, Traella i Ràfol, a l’igual que el gran poeta valencià, Ausiàs March.

En 1409, Alcanalí va formar una baronia pròpia deslligant-se de la Baronia de Xaló, que estava formada per Xaló i Llíber.

Amb el decret d’expulsió de 21 de setembre de 1609, la baronia va restar quasi despoblada, panorama que va canviar el 1610 amb la repoblació amb pagesos de Santa Margalida i Llucmajor (Mallorca).

Al llarg del segle XVIII, al població es va quadruplicar, al mateix temps el nucli urbà també anava creixent, i desenvolupant-se, a principis del segle XIX, amb el llegat de la duquessa d’Almodovar es va construir el nou temple i les escoles.

Fins a esdevindre, la vila de major pes en la conca mitjana del riu Xaló, el traçat urbà del poble és bastant regular, malgrat el nucli antic que estaria format al voltant d’un vial tortuós, els carrers Hospital i Sant Judes, de palesa inspiració islàmica, als quals dobla el carrer Major, perpendicular aquest la senyoria desenvolupà, un eix paral·lel al riu, l’anomenat el Pla de la sèquia, on se succeeix d’est a oest, el forn, el molí, la casa senyorial, l’almassera, i l’hort de la senyoria. A l’extrem sud de la plaça major es va construir el palau dels barons (segle XVIII), al costat de l’església, reformada en 1831.

Aquest creixement cap el sud-est es va veure modificat amb el plànol geomètric datat l’any 1847, millorant el traçat urbà, obrint els carrers Salamanca i el de La Verge, a més en 1957 es va donar un pla d’alineacions que va permetre edificar l’àrea entre el carrer Alacant i la carretera. Al nord-est hi ha un apèndix lineal de gran atractiu turístic amb una bella arbreda, on fan mercadet els dissabtes, la piscina, el celler cooperatiu, el museu etnològic i diferents comerços i bars. Text: Rubèn Vidal i Bertomeu.